Avui, com dèiem
en la crònica d'ahir, el grau de dificultat de l'etapa s'aventurava major a les
dues anteriors. L'alta muntanya feia acte de presència i les expectatives
anunciades s'han acomplert amb escreix. Els ports del Cantó (26 km) i de la
Bonaigua (20 km) – aquest darrer pujant per sobre dels 2000 metres sobre el
nivell del mar – han passat factura als sis intrèpids ciclistes.
La relativa rapidesa amb la que hem assolit el capdamunt del Cantó (uns més que d'altres, no cal dir-ho) contrasta amb el feixuc ascens a la Bonaigua de la tarda. Climatològicament no és el mateix la temperatura de les 9 del matí que afrontar un port d'extrema dificultat a les 2 del migdia.
La pujada a la Bonaigua ha evidenciat les forces de cadascú i, malauradament, hi ha hagut la primera aparició de l'amic que ningú vol trobar, Monsieur Maçó (altrament anomenat el hombre del mazo o home del mall). Aquest amic ha colpejat amb força en Pau i juntament amb unes ventositats passatgeres ha vist com li desmuntaven la seva estratègia per no acabar en darrera posició... ni les empentes d'un encoratjador seguidor de la ruta ho ha pogut evitar... ho sento Pau, però això és dòping com els trifàsics que es fot ton germà.
En fi, que l'Oriol Cruells ha estat esperant a dalt la Bonaigua durant 45 minuts a què arribéssim tots.
I quan ja crèiem que la duresa havia acabat i només quedava un llarg descens fins al càmping, ha arribat la pluja a fer el seu quotidià ruixat de tarda que ens fa arribar xops a destí. Però el que era un ruixadet fins ara s'ha convertit en aiguat i ens hem hagut de buscar aixopluc a Vielha (un bar, naturalment). I el que era un aiguat s'ha complicat afegint dues avaries de bicicleta a la ja coneguda del Pau (el Roger ha punxat arribant a Vielha i a l'Oriol Cruells la bici se li frenava en el descens).
Un cop arreglades les bicis i amb un recés momentani de l'aiguat hem enfilat camí del càmping on hi hem arribat després d'haver recorregut 130 km.
Val a dir que l'aiguat no ha cessat fins a les 9 del vespre i davant la impossibilitat de parar tendes ens hem decidit per un bungalou molt bonic que ens permetrà dormir amb el sr. Flex per un dia (que no ens vindrà malament).
De l'etapa cal destacar els crits d'ànims de la Teresa i del Salvador quan faltaven 6 km per arribar a dalt la Bonaigua i els bidons d'aigua fresca que ens anaven subministrant. També la inestimable ajuda de l'Assumpta en calcular les distàncies de temps amb les quals anàvem arribant a dalt – molt peculiar, per cert -, les estratègies esportives variades del Pau i les cerveses que el Roger s'ha cascat a dalt la Bonaigua... ah sí, i òbviament els paisatges, els mars de núvols i les vaques que ens hem anat trobant.
El menú de demà segueix dur. Tres grans ports mítics del Tour de França, el Portillon, el Peyresourde i l’Aspin. Per sort la distància serà inferior i la ruta esdevindrà un puja-baixa considerable. Entrem a França i veurem si podem penjar cròniques, en la mesura del possible ho farem.
La relativa rapidesa amb la que hem assolit el capdamunt del Cantó (uns més que d'altres, no cal dir-ho) contrasta amb el feixuc ascens a la Bonaigua de la tarda. Climatològicament no és el mateix la temperatura de les 9 del matí que afrontar un port d'extrema dificultat a les 2 del migdia.
La pujada a la Bonaigua ha evidenciat les forces de cadascú i, malauradament, hi ha hagut la primera aparició de l'amic que ningú vol trobar, Monsieur Maçó (altrament anomenat el hombre del mazo o home del mall). Aquest amic ha colpejat amb força en Pau i juntament amb unes ventositats passatgeres ha vist com li desmuntaven la seva estratègia per no acabar en darrera posició... ni les empentes d'un encoratjador seguidor de la ruta ho ha pogut evitar... ho sento Pau, però això és dòping com els trifàsics que es fot ton germà.
En fi, que l'Oriol Cruells ha estat esperant a dalt la Bonaigua durant 45 minuts a què arribéssim tots.
I quan ja crèiem que la duresa havia acabat i només quedava un llarg descens fins al càmping, ha arribat la pluja a fer el seu quotidià ruixat de tarda que ens fa arribar xops a destí. Però el que era un ruixadet fins ara s'ha convertit en aiguat i ens hem hagut de buscar aixopluc a Vielha (un bar, naturalment). I el que era un aiguat s'ha complicat afegint dues avaries de bicicleta a la ja coneguda del Pau (el Roger ha punxat arribant a Vielha i a l'Oriol Cruells la bici se li frenava en el descens).
Un cop arreglades les bicis i amb un recés momentani de l'aiguat hem enfilat camí del càmping on hi hem arribat després d'haver recorregut 130 km.
Val a dir que l'aiguat no ha cessat fins a les 9 del vespre i davant la impossibilitat de parar tendes ens hem decidit per un bungalou molt bonic que ens permetrà dormir amb el sr. Flex per un dia (que no ens vindrà malament).
De l'etapa cal destacar els crits d'ànims de la Teresa i del Salvador quan faltaven 6 km per arribar a dalt la Bonaigua i els bidons d'aigua fresca que ens anaven subministrant. També la inestimable ajuda de l'Assumpta en calcular les distàncies de temps amb les quals anàvem arribant a dalt – molt peculiar, per cert -, les estratègies esportives variades del Pau i les cerveses que el Roger s'ha cascat a dalt la Bonaigua... ah sí, i òbviament els paisatges, els mars de núvols i les vaques que ens hem anat trobant.
El menú de demà segueix dur. Tres grans ports mítics del Tour de França, el Portillon, el Peyresourde i l’Aspin. Per sort la distància serà inferior i la ruta esdevindrà un puja-baixa considerable. Entrem a França i veurem si podem penjar cròniques, en la mesura del possible ho farem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada